Tura Sanz Sanglas té només 26 anys i tot apunta a que pot arribar lluny. És una de les joves promeses del panorama
artístic empordanès i això que per ara només ha fet una exposició individual -“Plecs”- que ha anat voltant per diferents espais, el més recent al Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí.
Filla de la pintora Carme Sanglas i de l’escultor GabrielSanz, va tenir la sort de poder assistir de petita a les classes
que feia la seva mare a casa. Aquest va ser el seu primer pas, una formació que va decidir continuar anys després fent el batxillerat artístic, la carrera de Belles Arts i un màster de producció i recerca artística.
Tot i que viu entre Ordis i Barcelona, reconeix que és en aquest poble a on se sent més còmoda treballant i és aquí on
ens rep per parlar-nos una mica sobre ella i la seva obra.
-Com ha anat la exposició “Plecs”?
–Estic molt contenta, per una banda perquè ha sigut la meva primera exposició individual, i per l’altra perquè és molt interessant fer una exposició en diferents sales per aprendre a muntar el treball. Queden molt diferents unes mateixes obres si les presentes d’una manera o d’una altra, depenent de l’espai que ocupen. Això m’ha agradat molt.
-El teu cos t’ha servit d’inspiració?
–He fet servir el meu cos perquè és el que tinc més a mà. Treballo d’una manera molt intuïtiva i faig una mica el que surt, és una mica un tòpic però és així. Abans treballava molt amb els objectes: trobava un objecte i llavors per casualitats, ja fos perquè s’assemblava o perquè tenia coses en comú a un altre, aconseguia crear una peça. Sempre eren coses casuals. Per exemple, vaig veure una exposició a Londres a on hi havia un tros d’una escultura clàssica antiga que era una mà que subjectava un fetge d’un animal sacrificat però que semblava un sol objecte. Això va ser la font d’inspiració i vaig pensar en fer el mateix però amb un cor d’animal i fer-ne una escultura d’alumini. Però abans d’anar a la carnisseria a comprar el cor vaig trobar una pedra trencada que tenia a l’armari des de ves a saber quan vaig veure que tenia forma de cor. Ja no em calia anar a comprar-ne un. Al final l’escultura resultant ha sigut això: la mà que subjecta la pedra. Un balcó, una serra trobada a un bosc cremat, l’ombra d’un vidre a una paret… Qualsevol cosa em pot inspirar. Quan em passa això i creo l’obra sento plaer.
-Ha influït d’alguna manera el fet que els teus pares siguin artistes?
–Suposo que sí però no ha sigut una cosa premeditada. Als primers treballs hi veig una mica aquesta influència i em preocupava molt que es notés massa. Ara ja no, he anat estirant el fil i he trobat el meu camí. ⁂
