Per a Josep Maria Riera i Aragó (Barcelona, 1954) el principi de la dècada dels 80 va ser un moment d’inflexió a la seva obra. Va passar de pintar figuratiu a desenvolupar un llenguatge propi i singular. En part va ser gràcies a un projecte molt personal. Del 7 de març del 1981 al 7 de març del 1982 va realitzar, sobre retalls de paper d’estrassa de l’herbari del seu avi farmacèutic: un diari gràfic del que passava cada jornada. Aquest exercici el va obligar a sintetitzar i, tot i que es permetia repetir algunes imatges, va veure com evolucionaven i es va obligar a inventar-ne altres de noves.
Màquines de cel i mar
La seva fascinació per el cel i el mar, immensos i verges, el va portar a interessar-se pel maquinisme i començà a construir màquines per explorar aquests móns. Des de llavors són una constant a la seva obra avions i submarins, barques i zepelins, traçats amb formes minimalistes antropomòrfiques, a les que afegint pocs traços transforma en vehicles. Cada peça és un estat d’ànim i de vegades es permet que els submarins s’alcin sobre el mar i gravitin al cel. El submarí sorgeix en èpoques d’introspecció i aïllament. En canvi l’avió s’expandeix, creix. La barca és més ritual, té quelcom de sagrat, un desplaçament lent i poètic. “El que més m’agrada d’anar en barca es que sembla que no sigui la màquina la que es mou, tu estàs quiet i és el fons el que es desplaça. A més, la barca normalment porta alguna cosa, un cofre, una caixa…“. També ha pintat i esculpit illes i paisatges a on hi situa les seves màquines.
ARALS
“La dessecació del mar d’Aral a la dècada dels seixanta em va impressionar molt, especialment aquelles imatges d’immenses barques i petroliers varats al desert, però sobretot el brutal perjudici que va causar a la població riberenca. Vaig desenvolupar un símbol que és una evolució de la forma del meus avions, que miren l’horitzó tot preguntant-se que ha fet l’home per a que el mar s’estigui assecant. Són artefactes melancòlics, un xic trists. Que el mar es retiri, que desaparegui, és un fet molt dramàtic.”
Colors i materials
“M’agrada treballar amb colors naturals i quan utilitzo colors vius són com accents. Primer vaig aplicar el color a l’escultura com a potenciació, a la pintura va sorgir més tard. A partir de l’any 1985 vaig decidir treballar amb materials diferents, pintava amb resines, guix o amb productes en els que pròpiament no hi havia color i, per a les escultures, comprava el material de desballestament de vaixells, feia servir planxes de ferro rovellades o reciclades; em donaven el fons i la nota de color que necessitava. Acaba apareixent la memòria del que han estat. Els materials acaben la seva vida útil i en comencen una altra d’insospitada.”
El coure d’alguna de les seves escultures fou part del teulat de la Catedral de Gant i unes quantes més sortiren del remolcador Montserrat, de restes comprades al port de Barcelona.
“Per a mi el suport també és fonamental a la pintura. La tela i el paper en blanc no em motiven, per tal de que es produeixi la guspira necessito començar a dialogar amb quelcom que ja existeixi, que el que tingui al davant em comuniqui alguna cosa. És a partir d’aquest diàleg amb la matèria com s’acaba originant l’obra.”
Acumulacions
A les seves exposicions són freqüents les acumulacions, bé d’obra serigrafiada a partir de motllos i que en la seva multiplicitat acaben formant una única peça, o les que va exposar al Museu de Ceret o al de Havre, a on en una llarga taula situada al davant d’un immens i lluminós finestral va reunir 111 petites escultures d’avions diferents. Només el posar-les ja és un joc. S’estableix un diàleg entre elles.
EMPORDÀ
Fa vint-i-vuit anys, un amic que sabia que li gradava l’Empordà els va parlar a ell i la seva parella Pilar d’una casa a Riumors. Des de llavors no han deixat de passar-hi en ella llargues temporades.
Per a ell, aquest pujar i baixar entre Barcelona i Riumors sempre ha sigut el nutrient, a més de servir per agafar distància. “De la mateixa manera que quan pintes necessites allunyar-te unes passes de l’obra, necessito allunyar-me del taller per agafar perspectiva i buidar.” Aquí les aigües es calmen i es diposita el que fa falta i el que no. Per això a Riumors no hi té el taller. Visita constantment el mar i passeja molt. També s’ocupa del jardí. Hi ha un paral·lelisme entre la part artesana de l’art i la jardineria. Miró deia que la pintura s’havia d’exercir com qui cuida un hort, cal fer-ho cada dia”.
Aquí visc les meves obsessions de sempre, el mar i el cel els tinc molt a prop. A Barcelona és molt difícil accedir al cel doncs sempre està entre cases. A l’Empordà les nits són meravelloses quan fa tramuntana, i aquestes platges immenses sempre t’aporten coses. És quan estableixes el teu diàleg amb els colors del mar, que es quelcom que sempre m’ha fascinat, el canvi de colors, les llums…. Tot això surt a l’obra perquè ho tens a la retina, ho graves i acaba sorgint aquesta franja de l’horitzó“.
