Fa tan sols un any que el Convent de Pontós ha estat colonitzat per l’interessant projecte de Mutte Cultural, però és com si haguessin estat sempre aquí. Dos convents de cultura hi havia en territori català (Barcelona a part), un a Berga i l’altre a Arbolí. El nostre és el tercer, al petit poble de Pontós, a l’Alt Empordà. Irradien vida i alegria. Aleix, Anna, Albert, Prisca, Acari, Mireia, Noe, Laurent i Maus … van decidir emigrar en manada a aquest immens laberint d’espais i finestrals, hort i jardins, capella, biblioteca, safareig i molt ressò en escales i grans i passadissos. Uns es dediquen a el teatre, altres a la música, una altra a l’escenografia, i tots a aventures escèniques que passen per sobre de les etiquetes disciplinaries. Tot es nodreix de tot, de la mateixa manera que els artistes i les seves famílies s’alimenten, es cuiden i es donen suport.
Aquella caravana va marxar de Tiana buscant un espai gran, suficient per a albergar a nou artistes amb les seves famílies i disposar també d’espais per a residències i presentacions, sales d’assaig i de llocs per a experiments. I aire lliure també.
Tot i tenir un objectiu ambiciosos han sabut ser austers, renunciar a algunes comoditats, jugar i crear per a fer de l’escola o del seminari una llar acollidora, on hi ha un racó per a cadascú i on gairebé tot són espais de comunicació i trànsit d’una realitat a una altra.
Pontós no només oferia un edifici adequat que a més estava disponible. És un poble on es gesta una revolució alegre i discreta. On va anar a parar en els seus últims anys el mític festival Mapa; on viuen els integrants de la Doctor Alonso i els de la Fundació Collado-Van Hoestenberghe; la casa familiar dels artífexs de Essències.cat, un projecte que va de la profunditat essencial de les plantes a la música de Bach … Un poble valent que des de fa unes setmanes té una alcaldessa artista. Un lloc en el qual moltes persones han treballat obrint finestres. Les coses no passen perquè sí, però de vegades, perquè sí, hi ha singularitats. I Pontós, segons com es miri, és un bon exemple.
Fa uns mesos que visito al Convent per veure a la Prisca, perquè li donem voltes a alguns somnis compartits. També ho faig per estar amb ella i amb la nena Petra Lu i amb tota l’altra gent de Mutte, i els que arriben i passen i se’n van.
Li pregunto coses que m’intriguen: com fer compatible la vida privada amb la vida professional quan l’escenari de les dues és el mateix espai? Aquest, com diu Prisca, és el cor de la feina. Passa per ampliar el perímetre de la família, cosa que, tot i que pot semblar molt nou és ancestral: des de les caravanes nòmades fins a les companyies de circ passant per la venda ambulant, el clan mediterrani o l’horda de caçadors. De l’neolític als nostres dies ha succeït i succeeix. Es tracta simplement d’reeditar-ho cada vegada de nou. Treballen junts, construint una comunitat que irradia, però simultàniament cada un té la seva feina i els seus projectes fora de el grup. Aquest entrar i sortir és també part de la fórmula de cohesió i convivència. M’explica Prisca que a nivell metodològic els ha ajudat molt Fil a l’Agulla, una cooperativa d’acompanyament a col·lectius que aprofundeix en la voluntat de reinventar com funcionar. I de la mateixa manera, el Convent és casa, espai d’experimentació i també lloc de trobada i d’exhibició.
Mereix una visita, i la millor és la que coincideix amb un dels variadíssims concerts que organitzen cada 15 dies: aquest estiu una preestrena de l’Festival Grec: MARALA -Binaural, Black Barbie, Välbe ‘Trio (Argentina). I al juliol Les Isabels (flamenc), A Yuune Sule (world music). Sense oblidar la IV Trobada de Música d’Arrel Tradicional amb concert final amb més de 100 músics. Per assabentar-se de la programació el millor és prendre una cervesa al “Avre Maria” al bar, que alguns dies ofereix també un càtering que us deixarà molt contents.
Text: Clara Garí
