El meu Empordà Revista

Mohamed El Amrani – L’Empordà que enamora

M’encanta viatjar en tren perquè permet descobrir realitats diàries i petits trossos de vida. Fa poques setmanes, precisament va ser allà on vaig tenir una de les experiències més fantàstiques. Aquell dia la gent comentava indignada el retard de l’últim tren. Per sort vaig trobar lloc, compartint viatge amb una parella de gent gran que conversaven entre ells. Els dos somreien amb la mirada perduda observant l’horitzó sense perdre el fil de la conversa.
No vaig poder evitar escoltar el que deien. S’explicaven que l’Empordà els havia sorprès molt gratament i que si podien algun dia hi tornarien.
En mig de la seva valoració, de cop i volta la dona va callar. Va sospirar i li recordà al seu company que aquest
any farà 38 anys que es van conèixer en un vagó de tren. Eren altres temps i ell va tenir l’atreviment d’acostar-se
i confessar-li el seu amor a primera vista. Llavors, amb una veu mig riellera però plena de vitalitat li va deixar
anar: “I què hagués passat si no ho haguessis fet? Si no haguessis gosat parlar- me?” La resposta de l’home no es
va fa esperar: “El món és dels valents” va confessar amb uns ulls petitets, segurament fruit de l’emoció del record.
De cop i volta van adonar-se que els estava observant i ràpidament em van fer partícip de la seva conversa. La meva curiositat m’impedia contenir-me i en volia saber més. Sempre he pensat que les persones estem fets de casualitats i petites històries que es creuen i s’alimenten entre elles.Em van explicar una cosa que encara em va acabar d’emocionar més: havien decidit casar-se. Volien convidar a tota la família i estaven neguitosos per explicar la seva decisió als amics.
Me’ls vaig mirar atònit i vaig preguntar “perquè ara, desprès de tant de temps?”. Ho tenien molt clar: “Mai és tard… potser aquesta terra ens ha inspirat” van reconèixer en veu baixa com si m’estiguessin explicant un secret. Vaig deixar anar la imaginació tot pensant en quin racó de l’Empordà es devia haver despertat aquella dolça anècdota. Potser en una caleta perduda de la nostra costa o per algun caminet de qualsevol prat. Potser va ser un dia que bufava tramuntana o, per contra, era un d’aquells dies de sol radiant i cel blau. Potser va ser passejant per un carrer de Figueres un dissabte per la tarda, o descobrint els tresors de la història a la Ciutadella de Roses. Qui
sap. Això no m’ho van explicar, però qualsevol indret de l’Empordà és l’escenari perfecte per una història tan captivadora.
Aquest és el meu Empordà. El que es fa seu la gent: tant com si ve de visita, hi viu, o està de pas. Aquesta comarca
viva, rica i dinàmica el que realment la caracteritza és la seva obertura al món. La seva capacitat tolerant i respectuosa envers a la diferència. El meu Empordà és el de les persones normals i corrents que mantenen
vives les tradicions, les persones solidàries que s’impliquen cada dia en mil causes i voluntariats. El meu Empordà és la seva gent i les seves històries.

Mohamed El Amrani 

Mohamed El Amrani va néixer fa 22 anys al Marroc i va venir a viure a Roses amb 3 anys. És coordinador de projectes a Suara Cooperativa, fundador de la Xarxa de Convivència i president de l’Associació Azahara, entitat que fomenta la cooperació amb el Marroc. Premi Fundació Príncep de Girona Categoria Social 2014.

Etiquetes

Instagram

  • empord garrigs empordguia catalunya celdempord
  • Empord celdempord sunset empordaguia postadesolcat emporda
  • museudali aniversari aniversario aniversary figueres facade teatremuseudali salvadordali dali Empord
  • Empord golfderoses costabrava navegar incostabrava sailing emporda lescala mediterrani mediterraneo
  • empuries empord estiu mediterrani lescala mardempuries mardempuriesbeachbar mediterranean
  • navegar vela Empord sailing woodenboat sparkmanstephens incostabrava classicboat velaclasica mediterrani