El meu Empordà Revista

Juan Manuel Soldevilla- Empurbà

Tothom té el seu Empordà, i aquest ve marcat per l’experiència personal, per l’herència familiar, per les lectures acumulades, per la tradició, per les il·lusions o per les fantasies. Per a alguns l’Empordà és una caminada per les Alberes, per a d’altres és un capvespre a la badia de Roses, o una excursió a la Mare de Déu del Mont, o la panoràmica de la costa des de Sant Pere de Rodes, o un xiringuito arran de platja. O un dinar al Motel. O tot alhora.
Foto de Olga ReixachPer a mi l’Empordà és una experiència urbana, i on més sento la identitat de la comarca és pels carrers de Figueres. I m’agrada la plana i la muntanya, i les
fontades i els xiringuitos, i les vinyes i les oliveres. Però el meu Empordà està fet d’asfalt i de voreres, de semàfors i d’ascensors, de trens i d’autobusos, de
gent, de molta gent anant amunt i avall per la ciutat.
M’agrada el trànsit serenament caòtic dels dijous, els carrers silenciosos i petits i les carreteres que han esdevingut avingudes, practico el senderisme
urbà i em sento feliç caminant des de l’estació vella
fins a l’estació del TGV, m’inquieta i m’atrau l’estranya gent –jo també ho sóc?- que camina per la ciutat deserta un diumenge a la tarda. L’Empordà que percebo com més meu és el que t’ofereix la possibilitat d’aturar-te a parlar, una cantonada sí i una altra també, quan intentes desplaçar-te pel teixit urbà.

Foto de Olga Reixach

Figueres és la ciutat d’amics, coneguts i molts, molts saludats, que t’obliguen a anar pel carrer repartint cops de cap cortesos i cordials, i en ella m’agrada passejar amb aire baudelerià. La meva tramuntana no és la que sacseja les alzines de Maçanet o escampa les onades pel passeig de l’Escala, la meva tramuntana és la que pentina el Parc-Bosc o la que esclata en la confluència del Carrer Sant Llàtzer, el carrer Pompeu Fabra i l’estació d’autobusos, i et tomba a terra si no vas preparat per entomar l’embranzida del vent. Sé que tot plegat és una visió parcial, heretada de la meva
infància i joventut barcelonina, però al bell mig del brogit comercial que envolta l’Ajuntament o creuant la silent Rambla de les tres de la matinada -mai està tan imponent-, anant a la meva parada del mercat o escoltant la veu poliglota que anuncia en quatre llengües l’arribada d’un mitjadistància procedent de Barcelona-Sants és on més sento que estic a L’Empordà. I que és una terra única.

joan_manuel_soldevilla

Juan Manuel Soldevilla Albertí

Joan Manuel Soldevilla Albertí és professor de literatura a l’institut Ramon Muntaner de Figueres. Escriu i parla de moltes coses -literatura, còmics, cinema…- i sovint ho fa sobre Figueres i l’Empordà, on viu des de fa més de 25 anys.

Etiquetes

Instagram

  • empord garrigs empordguia catalunya celdempord
  • Empord celdempord sunset empordaguia postadesolcat emporda
  • museudali aniversari aniversario aniversary figueres facade teatremuseudali salvadordali dali Empord
  • Empord golfderoses costabrava navegar incostabrava sailing emporda lescala mediterrani mediterraneo
  • empuries empord estiu mediterrani lescala mardempuries mardempuriesbeachbar mediterranean
  • navegar vela Empord sailing woodenboat sparkmanstephens incostabrava classicboat velaclasica mediterrani