Artistes Revista

Jordi Gich – Resseguint les traces clàssiques

© Claudi Valentí

Ens trobem amb Jordi Gich al seu espai de creació, un estudi en plena natura, annexat a una granja a tocar de Banyoles i amb un grapat de músics com a veïns que com ell, han  transformat unes antigues quadres en locals d’assaig. No li cal wi-fi ni altres distraccions digitals, tan sols les seves eines, una petita cuina i una ràdio amb bona música. Aquí s’hi passa tot el dia, fent un treball metòdic.
El meu pare era ebenista i tenia un petit taller a casa. El fet de veure eines i materials em feia tenir ganes de remenar. I  com que de petit no em deixaven tocar eines, dons encara em venien més ganes. També tinc família que ve del sector de la
ceràmica, i quan anàvem a veure a l’àvia, a Serra de Daró, els cosins jugàvem amb el fang”.
Quan Jordi Gich va acabar el batxillerat i va deixar enrere Llafranc per anar a estudiar a l’Escola d’Art d’Olot encara no sabia que acabaria fent escultura. Tenia clar que volia orientar els seus estudis cap a una branca artística i, desprès d’un primer curs de disseny gràfic, quan ja es va crear la branca d’escultura a l’escola, es va decidir i de ben segur que li van venir al cap aquests records d’infància.
Ja fa més de 10 anys que desenvolupa un estil escultòric molt
particular: una mena de bustos clàssics 2.0 que va buidant per deixar-ne solament una mena de mapes tridimensionals del cos femení. Unes arquitectures fràgils i inspiradores que  juguen amb les ombres i creen sensacions de lleugeresa  minimalista i perfecció.Diu no saber perquè ho fa, prefereix continuar investigant i treballant. La seva inspiració és sens dubte el cos femení, concretament els bustos de l’escultura clàssica. I, tal i com ho van fer els artistes renaixentistes amb la puresa blanca del marbre, ell també es fa seva aquesta estètica com una herència idealitzada. 

Si hi ha una paraula que m’ajuda a lligar la meva obra és “traces”, en el sentit de restes. Perquè el tipus de peces que faig el plantejo des d’un inici a partir de talles de fusta que imiten les escultures gregues o romanes amb la posició del contrapposto. A nosaltres la imatge de les escultures clàssiques ens ha arribat erosionada, perquè els hi faltava el cap o estaven trencades. Per a mi la inspiració ja no és la dona, sinó l’escultura clàssica tal i com ens ha arribat a nosaltres, que hem desenvolupat un gust per la resta i la traça. Probablement aquestes escultures clàssiques estaven policromades i segurament no ens agradarien tal i com eren. Ens agrada el desgastat, el trencat, l’esquerdat. Es tracta de buscar les preguntes clàssiques que es fa l’home: què ha passat aquí, d’on ve això, què faig, cap a on vaig. Busco una posició molt igual, buscant un entramat en la peça que  tingui un joc interior-exterior i que faci que l’espectador pugui entrar-ne i sortir-ne. Perdre’s en aquest entramat per veure lo volàtil que és la vida: ara hi som i ara no hi som. M’agrada la idea d’una figura que s’està fent o que està desapareixent. Un moviment que, com en el nostre cos o a la vida, sempre passa, una posició de quietud que no existeix”.
Si bé algunes de les seves obres són de metall, la fusta és el material amb el que se sent més còmode, doncs així no cal que la peça surti de l’estudi, té control de tot el procés i la troba ben a prop, sobretot de noguer, ametller o lledoner. Fustes que deixa assecar durant uns dos anys per després estudiar les seves esquerdes i preparar-ne un bust que  transformarà amb maceta i gúbia.
És com si un dibuixant es fes primer el paper per després dibuixar-hi. A partir del format que m’he fet faig el segon pas: fer que el que he fet desaparegui i torni a aparèixer en la ment de  l’espectador, si ell hi vol jugar,perquè ja hi era. No és obligatori que es vegi un cos femení, per a mi també és un joc arquitectònic i d’entramats”.
Després de l’èxit de les dues exposicions individuals de l’any passat a Sitges i a la Fundació Valvi de Girona, del 28 de setembre al 4 de novembre es podrà veure la seva obra a una exposició al Castell de Revardit de Palol , i del 9 de juny al 25 de novembre a la col·lectiva Premi escultura 2018 al Museu Can Mario de Palafrugell, així com a una altra al juny en el marc dels Premis ArtsFAD a Barcelona. 

© Claudi Valentí


 

 

Instagram

  • empord garrigs empordguia catalunya celdempord
  • Empord celdempord sunset empordaguia postadesolcat emporda
  • museudali aniversari aniversario aniversary figueres facade teatremuseudali salvadordali dali Empord
  • Empord golfderoses costabrava navegar incostabrava sailing emporda lescala mediterrani mediterraneo
  • empuries empord estiu mediterrani lescala mardempuries mardempuriesbeachbar mediterranean
  • navegar vela Empord sailing woodenboat sparkmanstephens incostabrava classicboat velaclasica mediterrani