Artistes Revista

Hiroshi Kitamura – La natura com a punt de partida

No va ser la cultura ni la curiositat ni la diversitat que separa Orient d’Occident el que va portar fa renta anys a Hiroshi Kitamura a deixar el seu Japó natal per traslladar-se a Europa. Fascinat des de nen pels materials, formes i expressions que formen par de l’hàbitat que ens envolta, necessitava comprendre com és que la nostra cultura viu tan d’esquenes a la natura, o dit d’una altra manera, de l’origen de tot plegat. “Per a mi en l’origen del món es on es troba l’origen de l’art. I en una civilització amb tanta història com l’occidental hi havia quelcom que no encaixava. Va ser un viatge iniciàtic amb l’únic objectiu de trobar una resposta”. Després d’haver estudiat art a Sapporo, va ser en l’escultura orgànica on Kitamura va trobar el seu medi d’expressió. Seguint aquest camí es va traslladar primer a Suíssa, on no va poder trobar respostes en uns societat abocada a les finances. De forma casual va sorgir una visita a Barcelona on va descobrir l’art orgànic de Gaudí, l’expressió mediterrània de Miró i del dinamisme de Picasso. Uns anys més tard va decidir aprofundir en l’expressió espiritual i va recórrer gran part d’Espanya en busca dels vestigis de la pintura rupestre. Va visitar coves, barrancs, llocs a on no hi arriba la llum, impregnant-se del traç naïf fet de memòria, de vegades amb carbó, altres amb pigments, gairebé sempre en llocs amb poca llum i que emmirallaven la vida de la més antiga forma de manifestació artística.
 “Actualment Occident no viu en harmonia amb la natura, està lluny d’ella. Un petit exemple: porten tacons. Això diu molt del seu afany d’aïllar-se de la terra. D’altra banda, però, hi ha altres coses que són fascinadores. Venint d’una societat com la japonesa, tan organitzada, em va sorprendre que aquí fos a l’inrevés. L’home està per sobre de la societat. Interessant.”
L’any 2012 es va establir amb la seva companya Marta a Camallera, un petit poble de l’Empordà. El seu últim recorregut en la cerca de les arrels del món rural. “Necessitava sentir-me part de la natura, tot i que només fos una petita part. M’agrada l’Alt Empordà. El seu paisatge és amable i espaiós. La vida es tranquil·la i les seva gent es dedica amb orgull a l’agricultura. Quelcom atractiu, viu o mort, t’espera a cada bosc, en un camí, en l’escorça d’un arbre o en l’aigua d’un rierol“. D’aquesta manera és com Kitamura va iniciar una altra forma de diàleg amb el món vegetal, trobant el material que buscava per les seves escultures orgàniques. La seva obra és un camí d’anada i tornada, sempre cercant les petjades que la natura va creant dia a dia. “Existeix intel·ligència i sensibilitat en l’ecosistema de la natura. Ella resol per sí mateixa les dificultats a les que s’enfronta, la pluja, una tempesta, el vent…
Per les seves escultures Kitamura es nodreix del que troba en els seus passeigs diaris. Rescata d’una tala, un temporal i una foguera el que els demés llencen, aconseguint que, un cop passen per les seves mans, adquireixin una nova vida, més enllà de la forma. Mai sap el que trobarà perquè  “Són els materials els que em troben a mi. Els boscos estan plens de vida. M’apropo als materials trencats, podrits, humits. Davant teu sempre hi ha elements -troncs, branques, pedres, molsa…- amb els que, com en l’Ikebana, puc transformar en una composició que finalment tingui el lloc que ocupa en l’espai.  Els buits que deixa són elements fonamentals en la percepció global“. A aquests elements aparentment sense interès Kitamura els transmet una nova vida. Crea una escultura en harmonia amb l’univers, formes orgàniques corbes, entrellaçades, retorçades o simplement onejants que tenen quelcom molt especial: els hi atorga continuïtat dintre d’una dimensió il·limitada, íntegra. Confessa, però, que en cert sentit l’essència japonesa està cada cop més present a la seva vida, en el seu pensament i procés. Es lleva d’hora i necessita el que ell anomena el ritual del silenci. Passa dues o tres hores reflexionant sense parlar. Necessita el seu espai per pensar. Escriu poemes, dibuixa esquemes i toca el shakuhachi, una flauta japonesa, música dels monjos budistes. És la manera en que troba l’equilibri entre la seva vida actual i les seves arrels.  “El meu origen és budista i sintoísta, però és en l’animisme a on hi trobo l’equilibri del meu pensament i ho trasllado a l’objecte que vaig a crear. Qualsevol element del món natural està dotat d’ànima i per tant de consciència pròpia. La meva tasca consisteix en destapar-la con a tal”.Arribat a aquest punt sorgeix la pregunta de si Kitamura podria tornar a viure al Japó, què li ha aportat Occident i si ha trobat la resposta que buscava. “Tornar al Japó? No! Ha canviat molt. Ja no tinc nexe ni afinitat, hi ha un excés de disciplina i rigor. A Occident tot és més caòtic, més divertit, i això et dona més llibertat creativa. L’Empordà ens aporta a la Marta i a mi pau. Estem on creiem que hem d’estar. I això aporta harmonia amb el teu entorn i amb un mateix”.

Text: Ino Coll

Fotos: Nathalie Joly d’Aussy

Instagram

  • empord garrigs empordguia catalunya celdempord
  • Empord celdempord sunset empordaguia postadesolcat emporda
  • museudali aniversari aniversario aniversary figueres facade teatremuseudali salvadordali dali Empord
  • Empord golfderoses costabrava navegar incostabrava sailing emporda lescala mediterrani mediterraneo
  • empuries empord estiu mediterrani lescala mardempuries mardempuriesbeachbar mediterranean
  • navegar vela Empord sailing woodenboat sparkmanstephens incostabrava classicboat velaclasica mediterrani