Artistes Revista

Víctor Pérez-Porro – L’amor al mur

“De vegades l’art completa el que la natura no pot fer; d’altres l’art imita la natura”
(Aristòtil, Física, II-8)

El temps no ha passat a Palo Alto, la Fàbrica Cultural més antiga de Barcelona que, com Hangar, va ser fundada per artistes i creadors abans que els tècnics i gestors de la ciutat veiessin en el reciclatge de naus industrials per a la cultura un complement ideal per al districte 22@ i una bona estratègia de marca barcelonina. Més heura als murs, molta llum entrant per les finestres i, com fa ja gairebé trenta anys, creativitat a dojo; de la bona, de la que no es deixa programar.
Víctor Pérez-Porro treballa a Palo Alto des del primer dia: aquí ha transcorregut la seva vida fins avui, amb anades i vingudes i un peu a l’Empordà, tornant sempre de tal manera que ell i la seva obra formen un tot inextricable que s’expandeix i ocupa l’estudi acollidor, tranquil i lluminós en aquest matí de gener. M’explica com el compromís entre ofici i actitud l’han acompanyat sempre:
-Vaig donar moltes voltes al principi … medicina, arquitectura … i al final me’n vaig anar a Nova York, a viatjar, a viure. Allà vaig ser assistent d’una excel·lent pintora mural, Lucrecia Moroni. I així va ser com vaig descobrir l’ofici i vaig trobar una professió que de veritat m’agradava: el trompe l’oeil. Vaig comprendre que si aprenia aquell art estaria en contacte amb alguna cosa que materialitzava les meves inquietuds, que els donava cos i expressió. Ella em va ajudar a trobar, a Brussel·les, al meu mestre, Van der Kellen. Però tampoc em vaig quedar aquí: l’actitud de l’artista és un procés de recerca per al qual l’ofici és imprescindible, però no suficient. L’art, a més d’ofici és una actitud.
El 1996 em vaig presentar a una beca de l’Acadèmia d’Espanya a Roma i me la van concedir. Allò va donar un gir de 180 graus a la meva carrera. Allà a Roma em vaig adonar que podia treure un tros del mur i posar-lo en un quadre, “destruir” la realitat per treure jo una mica de dins meu i alhora, pintar-la. Transformar la pintura mural en pintura “de cavallet” ha canviat la meva manera d’afrontar el que pinto. Jo ja coneixia l’alquímia de la pintura, els mitjans, els pigments, les textures, els materials … però alguna cosa va canviar en la intenció, en la manera de fer-los servir. Sempre he estat conscient de quantes persones han treballat amb aquests materials abans que jo i de com han anat aportant entre tots descobriments, variacions i millores fins arribar al que avui sabem. El tractament de la calç, per exemple … Pompeia, els frescos dels palaus barrocs, les pintures del romanticisme. Ara potser ja no sóc tan conscient, no ho penso cada dia, però la motxilla, la porto. Amb la pintura m’he alliberat de l’encàrrec però no de l’ofici, que em dóna molt, i al qual jo també em lliuro perquè sé que és el que ho sosté tot. L’ofici per a mi és el contrari de la teoria, jo sempre retorno a ell. Em fa pensar en l’ofici d’artista, en tants segles de pintors que van exercir sense buscar protagonisme ni autoria. I en tants pintors que han treballat en tallers, en sagues familiars, en l’anonimat, encara que la signatura es convertís al llarg dels segles en la marca més evident de la personalitat occidental de la pintura.


En el mur i fora del mur hi ha l’abstracció com un baix continu sobre el qual les melodies es suggereixen en forma de colors i geometries senzilles. L’abstracció és per a mi un camí de bellesa. Té a veure amb la simplicitat i també amb els jocs matemàtics. Encara que després ningú ho sàpiga, hi ha relacions numèriques en tota la meva obra, i són molt importants en el procés de creació. De vegades tot està molt calculat i mesurat, d’altres tot funciona de manera natural i sense càlcul; en tot hi ha proporció i mesura però pot ocórrer gairebé sense que jo m’ho proposi.
Treballo per a l’espai, encara que després cada obra és independent, viatja i té la seva vida pròpia i la seva història lluny de mi. Si em proposen una exposició amb suficient antelació em faig una maqueta i amb ella provo com funcionaran les peces en l’espai, totes juntes. El diàleg entre les obres és molt important en una exposició. De vegades pinto el mur, i les obres s’integren en ell de manera contínua. Evidentment, si ja tinc els quadres m’adapto. Busco la manera més harmònica de col·locar-los i sempre puc trobar un compromís. Però la maqueta és fonamental, perquè em permet veure el que passarà i veure-ho en tres dimensions. Crec que és una cosa que ve del meu ofici de pintor mural, també. Al final crec que tot el meu procés creatiu és un camí per tornar al mur, però des d’un lloc totalment diferent.
Pintar és un camí molt incert, i solitari. Com a pintor de vegades no sé el que faig. Hi ha moments en què la inutilitat de l’art em pesa. Sobretot en el món d’avui, on tot és molt ràpid, tot es consumeix molt de pressa, i el que no serveix, es llença. De vegades em pregunto què faig aquí en l’estudi amb els meus colors i les meves ratlles, per a què serveix el que faig, m’ho qüestiono tot, però també m’adono que no sabria fer una altra cosa. És el que puc oferir, i alhora és el que necessito. Per això segueixo aquí, i aquí em trobareu barallant i gaudint del meu treball.

Text: Clara Garí
Fotos: Helena Poch

Etiquetes

Instagram

  • Mas Mol Peralada marcjoli masmoli emporda empordaguia restaurant
  • arigopebruennichi aranyavespa araaavispa araatigre faunaempordanesa serradedar empord empordaguia natura spiders
  • Mas Sorrer Gualta Empord massorrer
  • Boia Nit by Manel Veh Special cocktails for amazing nights
  • Exposici de Jordi Gich a lEspai Tnic de Vulpellac empord
  • A partir davui ja la podeu comenar a trobar als