Una ment inquieta generalment acompanya a un cos sense arrels. Així vaig viure fins que vaig entrar a la trentena.
Sentint-me de tot arreu i d’enlloc al mateix temps. Però per causes que s’escapen del meu raonament científic, l’Empordà em va atrapar. Qui sap si va ser per la calidesa de la seva llum o bé per les històries de les seves viles i la
seva gent o també per la bellesa de la seva costa o potser per la riquesa de les seves profunditats marines… De fet, quan un s’enamora no ho fa per un sol motiu, oi?
Sóc empordanesa d’adopció, per amor i per decisió. Fa quasi deu anys que hi visc i hi treballo i és el paratge que he escollit per formar la meva família. Sempre volem el millor pels nostres fills i per a mi, l’Empordà és l’escenari perfecte on ajudar-los a créixer i convertir-se en qui vulguin arribar a ser.
Però hi ha qui vol desdibuixar aquesta terra que tant estimo, la terra dels meus fills. Els mateixos que vènen la qualitat de vida i els valors naturals i paisatgístics de la Costa Brava, l’amenacen amb un allau de plans urbanístics insostenibles, innecessaris i obsolets. Qui pot entendre que es vulgui destruir l’essència que ens defineix?
M’entristeix i m’indigna pensar que pot arribar el moment en que hagi d’explicar als meus fills que el món que volia per a ells ha desaparegut sota el ciment. Que el paisatge era molt més verd i l’aire més pur. Que podíem escoltar els ocells i sentir aromes de farigola amb tocs de brisa. Que el mar era blau i que encara hi havia vida en les seves profunditats.
L’Empordà pot créixer, pot evolucionar, pot madurar, però cap a un model més responsable, sostenible i respectuós amb l’entorn. La bellesa d’aquesta terra rau en un fràgil i valuós equilibri. Ningú va dir que viure en un petit paradís seria fàcil. Cal lluitar per protegir-lo. Tant de bo no fos necessari! Potser algun dia…