Empordaguia

Treballa amb el fang, el material més pròxim que ofereix la naturalesa, i del fang en fa néixer cases com la seva, cases diferents de les altres, càlides i acollidores. Advoca per una arquitectura sensual, que aprofiti els recursos naturals per tal de minimitzar l’impacte sobre el medi ambient i els seus ha-bitants.

Parlem amb Lluís Auquer (Verges, 1951) a la seva casa de Rupià, un habitatge realitzat amb fang, de murs gruixuts que han  sortit de la terra que l’envolta, amb bigues i parets de fusta, una casa molt especial, en què la llum passa pertot i que convida a la conversació relaxada. Però en Lluís no es relaxa fàcilment, s’enfurisma i s’exalta quan parla d’arquitectura. Per a aquest arquitecte, que temps enrere va ser hippie i va viure en comu-nes, la construcció ha agafat un camí equivocat, i per això ell en segueix un altre: Per a mi, el més important és el lloc, l‘entorn, el clima, la biologia: tot això s’ha de conjugar amb les normes absurdes i equivocades que imposen els nostres Ajuntaments i amb el que volen els clients; després cal barrejar tots els ingre-dients, i només aleshores sorgeix el projecte. Però això, que sembla una evidèn-cia, no és cap norma en la construcció actual, que busca prioritàriament un bene-fi ci econòmic important. Tanmateix, ell advoca per la bioconstrucció. En realitat, no cal inventar res; és el que s’havia fet tota la vida. Cal aprendre dels nostres avantpassats i millorar-ho tant com sigui possible gràcies a les tècniques dels nostres dies. En Lluís ha investigat, ha viatjat pel Nord d’Àfrica per aprendre-hi i veure sobre el terreny com s’hi construeixen les cases, i també ha elaborat un estudi molt ampli sobre com eren les primitives masies catalanes. Des del Paleolític fi ns al segle XIII, a l’Empordà es construïa amb encofrats de fusta que s’omplien amb fang premsat. Aquesta tècnica constructiva, que s’anomena “tapiera” i “tapiat”, encara es fa servir a les valls de l’Atles, al Marroc. Aquí analitzem a terra al laboratori per tal de millorar la tapiera i el tapiat per estabilitzar-los en l’obra, tot afegint-hi sorra, grava i calç en els percentatges adequats per aconseguir la solidesa que es necessita. És una forma de construir molt solidària amb el canvi climàtic i amb l’atur; es fan servir materials trets del terreny mateix en què es construeix la casa; no cal cap transport de materials; el fang s’asseca al sol i al mateix temps s’ofereix feina als reballadors. Com a exemple, casa seva, voltada de patits menuts, els uns amb estanys, d’altres amb plantes verdes, tot plegat constituint un equilibri biològic que dóna més confort a l’habitatge. A l’hivern, els murs de fang, gruixuts, modelen el confort ambiental de la casa —temperatura i humitat—; a l’estiu, portes i fi nestres, estudiades al mil·límetre  creen corrents que refresquen l’ambient, i l’aigua i la vegetació exte-rior hi col·laboren bo i refrigerant l’entorn. No hi falta el depurador de les aigües grises de la casa, que després es fan servir per regar l’hort; també recull l‘aigua de pluja en una cisterna amb capacitat per a 50.000 litres, i hi ha plaques solars que forneixen l’aigua calenta d’ús domèstic. El seu ideal és arribar a construir la casa autosufi cient, i, una passa més enllà, pobles autosufi cients. Tenim molts recur-sos, la biomassa, l’energia solar, l’eòlica, els rius, el mar. Amb totes elles es podria produir energia sense la intervenció de grans companyies, perquè em-prant aquests recursos ja és possible, en aquests moments, projectar centrals en xarxa que permetin uns pobles fi nalment alliberats de l‘abusiu i humiliant rebut que paguem a les empreses-monopoli. Però una cosa així no sembla que interessi als poders públics, perquè justament amb diners públics es fi nancen i subvencionen les grans companyies per tal que construeixin centrals solars, parcs eòlics, etcètera. Si un particular vol fer el que jo proposo, llavors tot són entrebancs i maldecaps. El món ideal, segons Lluís Auquer, seria aquell en què l’home i la seva obra s’integressin en la naturalesa sense cap difi cultat. Per això defensa els horts que envolten els pobles de l’Empordà, perquè actuen com a espai integrador de la zona urbana amb el medi rural. No hi ha sensibilitat envers el paisatge; les intervencions en el territori són brutals, sense cap criteri, però amb estudis ambientals que menteixen i maquillen els projectes: això s’ha d’acabar. El se-gle XXI es mereix alguna cosa millor, diu per acabar.