Empordaguia

En un gèlid i diàfan matí d’hivern, al voltant d’una magna, senzilla, idíl•lica llar d’una entendridora casa de Garrigàs, Xavier Serra de Rivera (Barcelona, 1946) parla de pintura i de fotografia, d’art efímer i conceptual, de memòria i d’emocions. Respectuós amb tota mena d’opcions creatives, proclama el seu amor incondicional cap a la pintura, pintura en sentit pur, de plantar el cavallet enmig de la realitat i de copsar tot allò que l’envolta, tant a nivell exterior com interior, a base de pinzellades figuratives.

Serra de Rivera necessita instal•lar-se físicament i sentimentalment en el paisatge que trasllada a la tela, de la mateixa manera com necessita poder tocar els codonys i les magranes a les que després donarà vida amb la pintura, o bé respirar la presència de les persones que retrata. Per això, no pot treballar a partir de la fotografia, un recurs molt utilitzat per altres companys de professió. L’artista comenta que la imatge de la fotografia li dóna una sensació de pobresa, perquè necessita sentir i palpar la pell de la pintura, el tacte de la matèria i tot allò que traspua entre cada pinzellada. Recorda una reflexió de David Hockney, que deia que així com una fotografia s’obté amb un simple click, amb una petita fracció de segon, un quadre està fet a còpia de molts i molts clicks i que, per mirar-lo i entendre’l es requereix, com a mínim, tant de temps com el pintor va trigar a fer-lo.
Pel què fa a l’art conceptual, comenta: jo tinc el meu concepte i el desenvolupo a través del pinzell; no puc convertir-me en un artista conceptual perquè encara sóc pintor, encara em tira molt tota la part artesanal de la pintura. Afegeix que el què també el fascina particularment de la pintura és la seva infinita capacitat de representació. No hi ha cap mena de secret en descobrir el tema que es representa, perquè queda ben clar i és ben conegut; el misteri, la clau, recau en la manera com es representa, i això és, a parer de l’artista, el què permet visionar una vegada i una altra un quadre i sortir-ne sempre amb noves emocions.

Els últims anys es dedica de forma especial a la figura, un tema que anteriorment havia utilitzat com a recurs, com a eina o com a símbol, però mai com a tema. Va ser arrel de les classes que donava a l’Escola Eina, on feia treballar els alumnes amb model, que va decidir concentrar-s’hi. Intento anar més enllà de la simple figura, de manera que la presència del representat sigui el més forta possible, explica. És una simple qüestió de percepció, per tant, difícil, segurament impossible de descriure. Ell pinta fins que arriba un moment que la figura apareix al quadre, i allà la deixa per servir-la a l’espectador.

Xavier Serra de Rivera viu a cavall entre Garrigàs i Barcelona, però és a Barcelona on bàsicament treballa. A l’Empordà hi va arribar de casualitat, perquè no hi tenia cap vincle familiar ni sentimental. Vivia a París i els estiuejos els ha gaudit sempre a Menorca. L’Empordà per ell era un terreny forani. Havia visitat alguna vegada Cadaqués en l’època més esplendorosa, però només d’arribar-hi desitjava marxar-ne, s’hi sentia oprimit, tancat. Però un dia un amic de Vilajoan li va ensenyar la casa de Garrigàs, la de la llar, amb un jardí interior que fa les delícies de la vocació de la seva esposa. El dia a dia d’aquest artista es basa en la disciplina i certa rutina a l’estudi, tot i que en aquests moments està molt concentrat en la preparació de les properes exposicions –la seva pintura es pot veure aquests dies a Barcelona per partida doble: del 15 d’abril al 26 de juny, a la seu de la Fundació Vila Casas; i a partir del 25 d’abril, a la galeria Artur Ramon. Explica que li va costar enfrontar-se a la solitud de l’estudi, i que per això es va posar a donar classes, però ara llueix amb orgull la seva pell de pintor i exclama: És la professió més bonica que hi ha!//TINA CASADEMONT FOTOS ANDREA FERRÉS