Empordaguia

Per les dimensions, pel realisme dels personatges, per la fredor que emana d’una escena aparentment càlida, per l’enginy de reunir al voltant d’una taula un grup de persones reals que no es coneixen, extretes de l’entorn de l’artista; per les seves mirades perdudes, per la distància, a pesar de la proximitat; per la presència d’un àpat, tot i que amb prou feines hi apareix un bocí de pa... Potser només perquè ens aturem molt a prop.  Per molts motius, als pocs segons d’entrar al taller de Manolo Sierra (Chiclana, Cadis, 1973), a Sant Pere Pescador, la mirada se’n va ràpid cap a aquesta pintura, feta uns cinc anys enrere.



El poder dels quadres

Hi ha com una estranya necessitat de reincidir cap a aquest quadre, i al poc ens adonem que és una mena de reacció autoprotectora de l’esglai que causa una altra obra, un paper penjat a la paret, a ben poca distància. Tant el to groguenc com la corba que ha anat agafant delaten que ja porta un temps allà clavat. S’hi veu un vell i elegant rostre femení, amb una mirada blava de vidre corprenedora, per la seguretat amb que està mirant la mort, esdevinguda ben poc després de que el llapis resseguís l’agonia. A mig camí entre el quadre de la taula dels desconeguts i el dibuix de la dona de pell freda i ulls blaus, la menuda bicicleta del fill de l’artista reposa damunt un ampli paper ple de gargots infantils amarats d’energia i escalfor, d’innocència i futur.

La perfecció del gravat

Manolo Sierra és un voraç observador de la realitat que l’envolta. Necessito observar tot el que passa, perquè tot va molt ràpid, diu. Amb una inqüestionable destresa per reproduir  tot allò que observa amb un precís realisme, no es limita a plasmar-ne allò més superficial, sinó que precisament el què crida més l’atenció és el que transcendeix, tot allò que roman ocult i en silenci. Potser és fruit de la seva principal preocupació, que és esbrinar el punt de partida. Ha treballat molt a partir de la fotografia, disseccionant els trets psicològics que li revelaven els personatges i els paisatges retratats. Els últims temps, però, i de la mà del gravat, ha deixat anar molt més la imaginació. El gravat és el seu principal aliat a l’hora de fer brollar la fantasia i l’espontaneïtat, i en són una bona mostra les petites peces lluminoses que exposa al taller, amb intensos accents delirants i surrealistes.

Buscant el camí

En qualsevol cas, ara constata que es troba en un moment de donar una nova orientació al seu treball, i que vol fer treballar els pinzells a partir de la vista en estat pur, en directe i al natural. De moment, ho fa plasmant el què té més a prop, el seu taller, el paisatge interior. Està desitjant que a fora arribin dies grisos de celatges densos, que són els que més gaudeix, sobretot posant-los en diàleg contrastant amb escenes plàcides i cordials, com ara grups de gent al voltant de la taula. L’apassiona observar la gent. Ha desenvolupat intensos exercicis de retrat fent-se servir de model, però prefereix desposseir-se del jo, sortir de si mateix, i copsar sentiments, gestos, emocions dels altres.

La rutina sedentària d’un esperit nòmada
Després d’estudiar a la Facultat de Belles Arts de Sevilla, una beca Erasmus el va dur a Carrara, i allà va conèixer la seva parella, Thaïs, de Barcelona. Després de passar junts uns anys a la capital catalana, van estar viatjant pel continent Americà, passant per Argentina, Mèxic, Cuba... De nou aquí, uns amics els van dur a l’Empordà, i aquí han fixat les arrels. Van estar vivint mig any a Saus, i d’allà van anar a Albons, on viuen amb el seu fill de tres anys i una certa adaptació a la rutina i el sedentarisme, tot i que ja estan rumiant la possibilitat de fer un viatge ben aviat a algun racó càlid. Mentrestant, el ritme quotidià de Manolo Sierra es biparteix entre els horaris del seu fill i, quan aquest és a l’escola, el treball al seu taller, a Sant Pere Pescador. La paternitat l’ha ajudat a posar uns límits a la pintura, perquè abans era capaç de passar-se quinze hores treballant. Estic enganxat a això, tinc un autèntic compromís amb la pintura, apunta. TINA CASADEMUNT. FOTOS ANDREA FERRÉS