Empordaguia


Hélène Yousse y Johannes Zacherl, dos artistes a l'Empordà

helenjohn-1
helenjohn-16
helenjohn-2
helenjohn-4
helenjohn-5
helenjohn-9_pp
Hi havia una vegada una noia francesa de signe Escorpí i un noi alemany de signe Lleó. Tots dos volien ser artistes. Ell ho tenia ben clar des de ben petit, tot i que abans d’agafar els pinzells va estar un bon temps sent músic. Ella també ho sabia, però era el seu secret. El curs del 1987-1988 es van trobar a l’entrada d’una escola francesa de Belles Arts, prop de Bordeus. Eren els dos últims de la llista, Hélène Yousse i Johannes Zacherl, Y, Z. Des d’aleshores estan junts i des d’aleshores els uneix, de forma rotunda i especial, la A de l’amor i de l’art.

Així, units com pocs, i amb res més, tant alhora, que el seu amor i el seu art, van arribar el 1994 a terres gironines. Un amic els va ensenyar un dia una casa que havia estat el bar de Gaüses, al Baix Empordà, i també ho van veure ben clar des del primer moment. Des d’aleshores que viuen allà, on tot transcorre lentament, suaument; on els sorolls es respecten i no es solapen, on t’obren les portes amb hospitalitat i començant pel començament, amb una copa al bar. Aquí han construït el seu món, el seu abecedari, la seva vida, transformada, intensificada, amb l’arribada del seu fill Theo, fa set anys.

Aquí recordem els seus inicis gironins, marcats per una memorable exposició que Hélène Yousse va fer a les Sales Municipals de la Rambla de Girona, el gener del 1995. Allà va donar a conèixer per primer cop unes escultures que no han deixat mai més ningú indiferent. Són els seus personatges sense rostres construïts amb una carcassa de filferro i recoberts d’estopa. Figures d’aspecte momificat que, estranyament, desprenen vitalitat i tendresa per totes bandes.
Va estar un temps treballant aquestes figures de forma volàtil, deixant-les dansar i surar per l’aire, i amb el temps les va anar falcant a terra, com si evoquessin la seguretat que la mateixa artista anava assolint amb les seves creacions. Es va introduir en l’escultura només tres anys abans de l’exposició a la Rambla de Girona. Havia començat a treballar amb la pintura i el dibuix, però el deliri per la manipulació dels materials i, sobretot, el fet que l’escultura li permetia de veure i palpar moltes més coses que les que assolia amb la pintura, la van portar fins al volum.

Mentrestant, Johannes Zacherl s’aferrava profundament a la pintura i, amb el temps, ha anat sembrant un llenguatge fort i captivador, que es mou amb especial comoditat pels grans formats. Amb la pintura transmet tot allò que no pot explicar a través de la paraula. Posa en joc els colors a través de diferents densitats i vibracions. Parteix sovint del gris fosc de la pròpia tela i li dóna entitat formal, deixant que emergeixi dels fons de la tela per traslladar-se a un primer pla. Ho fa simplement sense intervenir en aquest fons. Es crea un joc visual impressionant, perquè precisament l’espai menys manipulat, quan es posa en contrast amb la resta de pinzellades de color, emergeix a primera línia. És una no pinzellada que, des del no res, s’acaba imposant al pes de la matèria. Zacherl és hereu dels expressionistes alemanys: la meva primera font d’imatges, els meus pares espirituals i, després d’anys de treball, els meus amics.

Acostuma a treballar en sèries. Així, ha anat dels girasols als peixos, per exemple, objectius que ha escollit per anar i tornar una vegada i una altra, perquè l’entusiasma la investigació constant. Ara està molt posat en el tema més complicat i amable al mateix temps, l’Hélène. Justament ara, en la plenitud de les seves vides i de la seva història. “Si hi ha alguna cosa que no em pot dir, només haig de mirar la seva pintura”, diu ella.

Hélène també apunta que ella necessita treballar amb el volum perquè és incapaç de quedar-se en els límits de la tela. Mentre observa i admira el seu company com es concentra i ressegueix tots els contorns, tots els moviments, d’allò que té a l’abast de la mirada, ella s’atura a enfocar el mateix i, sense adonar-se’n, ja ha traspassat totes les dimensions que li ofereix la visió. Per això li entusiasma posar en joc les seves escultures amb les ombres, perquè li permeten de donar molta més projecció a les figures i reflectir així la continuïtat de la persona molt més enllà dels seus límits físics. És la suma de l’interior i l’exterior, de la veritat i la mentida, de les transparències i les ombres. Amb aquesta passió per l’espai, no és estrany que els últims anys hagi desenvolupat importants projectes amb la seva “germana d’ànima”, la coreògrafa Yvonne Pouget.

Entre els propers destins de l’obra d’Hélène i Johannes hi ha Portbou, Sitges i Madrid, en el cas d’ella; la galeria Àmbit de Barcelona i  la galeria Kunstblick a Balingen (Alemania), en el cas d’ell.

I vet aquí un Escorpí, vet aquí un Lleó, aquest conte és de debò.// TINA CASADEMONT FOTOS ANDREA FERRÉS
www.heleneyousee.com    www.zacherl.es

Altres